Preskill ocupa la càtedra de física teòrica Richard P. Feynman a l'Institut Tecnològic de Califòrnia.

Em satisfà escriure sobre Stephen Hawking a Time perquè Stephen va destinar bona part de la seva carrera científica a pensar i a escriure sobre el temps. El temps fou el seu tema.

Stephen va estudiar el temps des de la perspectiva de la teoria de la gravetat d'Einstein, la teoria de la relativitat general. Una de les seves primeres consecucions fou demostrar que el temps va tenir un començament, que les lleis de la física tal com les entenem avui s’han d’haver trencat molt aviat en la història de l’univers: en el Big Bang. Stephen també va avançar enormement en la nostra comprensió dels forats negres, on les forces gravitacionals són tan fortes que el temps s’acaba. Va raonar de forma contundent que les lleis de la física no permeten viatjar enrere en el temps, cosa que (com digué ell) «fa que el món sigui un lloc segur per als historiadors». Ningú ha comprès el temps tan bé com Stephen Hawking.

El seu èxit científic més important va ser un descobriment l’any 1974 sobre els forats negres que va fer trontollar el món de la física. Segons la teoria d’Einstein, res – ni tan sols la llum – es pot escapar de dins un forat negre. És per això que és negre. Però Stephen va descobrir que, en realitat, els forats negres no són completament negres: a causa de les subtils conseqüències de la física quàntica emeten el que ara anomenem «radiació de Hawking». Aquesta apreciació desencadenà en una controvèrsia que encara dura ara quaranta-quatre anys després, sobre què passa a la informació que cau dins un forat negre. Si llenço el meu diari confidencial a un forat negre, es perdrà per sempre de l’univers? O aflorarà del forat negre amagat en la radiació de Hawking, molt desfet però desxifrable en principi? Encara no sabem la resposta amb tota seguretat, tanmateix, el descobriment de Hawking posà els fonaments del progrés en el desafiament més gran amb què es troba la física fonamental: entendre com encaixen la física gravitacional i la física quàntica.

Si bé els seus assoliments científics per si sols ja haurien estat suficients per garantir un llegat, Stephen Hawking esdevingué també un dels divulgadors científics amb més èxit. Stephen creia fermament que la fita per a una teoria completa de l’univers hauria de ser accessible per a tothom, almenys a grans trets, i no només per a uns quants especialistes. Aquesta convicció el dugué a escriure Història breu del temps. No era el primer científic que publicava llibres per a no entesos, però només ell ocupà una posició a la llista de best-sellers del New York Times, en part gràcies a aquest títol enginyós. Se’n vengueren més de 10 milions d'exemplars i es traduí a dotzenes de llengües. Aquest èxit portà més llibres, incloent-hi una sèrie infantil escrita conjuntament amb la seva filla Lucy.

I encara no he dit què va convertir Stephen Hawking en el científic més famós del món: Stephen assolí una grandesa científica a pesar de patir una invalidesa física greu, mentre mostrava una passió per viure i un optimista sentit de l’humor que semblava miraculós en aquestes circumstàncies. La gent donava ànim a Stephen, i ell apreciava tenir milions de fans.

Stephen com a companyia era divertit. Quan ens vam conèixer vaig notar que gaudia de ser tractat sense respecte. En mig d’una discussió científica jo podia interposar, «I què et fa estar tan segur d’això, senyor setciències?». Després d’un silenci, ell contestaria amb una guspira a l’ull: «Què t'hi jugues?»

Amb el nostre amic Kip Thorne férem «oficials» algunes de les juguesques, i quedàrem bocabadats de quanta expectació tingueren. Stephen concedí la nostra juguesca més famosa (la de si els forats negres destrueixen la informació) el 2004 a Dublín, davant d'una audiència de 700 científics i almenys 50 periodistes de premsa impresa i digital. Per pagar-la, m'obsequià amb un exemplar de «Total Baseball: The Ultimate Baseball Encyclopedia». No es podia trobar a Irlanda, però la seva assistent s'havia cuidat que s'enviés la nit abans, just a temps. Sense que se m’acudís res millor a fer, vaig aguantar el llibre damunt del cap com si hagués guanyat la final de Wimbledon, mentre un milió de flaixos centellejaven (tanmateix, semblaven un milió). Una d’aquestes fotografies va acabar publicada a Time.

Fèiem juguesques per diversió, però els problemes científics en qüestió, basats en algunes de les contribucions de Stephen més transcendentals, preocupen i posen fora de si a molts científics.
La seva extraordinària profunditat de pensament combinada amb un irreprensible sentit de l’humor, això és el que millor recordaré de Stephen Hawking.

Copyright 2018 Time Inc.